Cubo de José el Maroto

En el cup es transformava el raïm en vi. Cada família tenia un cup propi; a la part alta d’Ademuz va arribar a haver-hi més de cent cups. El cep va tindre el seu auge en el segle XIX, però va decaure a principis del segle XX pel fong de la malaltia de la fil·loxera. Aquest edifici va ser donat per José Maroto. La restauració, juntament amb la d’altres edificis preindustrials del poble del costat, Sesga, va ser guardonada el 2011 amb el 1r premi Europa Nostra, el guardó més alt que concedeix anualment la Unió Europea a les intervencions arquitectòniques que respecten al màxim la tècnica constructiva original de l’edifici.
A la part alta podem observar el procés d’elaboració del vi fins que arriba a la part baixa, on s’emmagatzemava.
En aquest museu podem trobar una mostra d’eines necessàries per a treballar el camp i per a la recol·lecció de la collita tal com es feia antany, amb ajuda de cavalls. S’hi pot observar com s’elaborava tot amb elements nobles, com són l’espart i el vimen.
La peculiaritat d’aquest cub és que és quadrat, quan normalment són redons per a evitar els cantons. Pel que fa al procés, s’hi col·locaven unes taules damunt, recolzades en l’escaló que s’observa a la part superior i, sobre les taules, es posava tot el raïm des del pis de dalt i els homes pujaven als muntons de raïm per xafar-lo. Per a evitar perdre l’equilibri s’aguantaven amb cordes enganxades al sostre amb tatxes o, en aquest cas, amb mitja ferradura. El suc obtingut es deixava macerar 15 dies perquè perdera les impureses.
A la planta baixa era on es trascolava el vi per un forat del cub i es passava a les gerres. Les gerres grans tenen una capacitat de 200 litres i n’hi havia tantes com homes en la família (que són els que bevien vi). El vi es venia setmanalment i es treia en garrafes més amanoses o en pellams.
La brisa que hi quedava dalt, xafada, encara es podia aprofitar: s’abocava a la premsa i es tornava xafar per a extraure’n un poc més de vi, per bé que no era de tan bona qualitat. La persona que no tenia cup usava el d’algun veí i en treia la proporció segons la collita (tantes cistelles de raïm corresponen a tants decalitres de vi; aquesta era la mesura de capacitat utilitzada en aquest àmbit). Antigament el vi es transportava en pellams, és a dir, la pell sencera d’un animal, que s’omplia de vi i es tancava pel coll. Es transportaven verticalment per a evitar que s’escamparen. De fet, es pot dir que el pellam és l’avantpassat de la bota de vi. Igual que en les botes de fusta per al vi s’aprecia molt el roure pel sabor, el color i l’olor que aporta al vi, en les de pell, la més apta era la de cabra.