En les comarques de València hi ha huit parcs naturals. ¿Vols conéixer-los?
Parc Natural de la Pobla Sant Miquel
Comencem en el Racó d’Ademús, on el terme municipal de la Pobla de Sant Miquel (cs.: Puebla de San Miguel) coincideix enterament amb la totalitat del parc natural del mateix nom. Sens dubte, un dels grans atractius del lloc és el cim Calderón (o Alto de las Barracas), que amb els seus 1.839 metres d’altitud representa el sostre de la Comunitat Valenciana. El Parc Natural té una extensió de 6.390 hectàrees, i la seua ubicació, en els contraforts valencians de la serra de Javalambre, fa que el terreny siga agrest i accidentat, i dotat d’una bellesa particular.
Hi ha una sèrie de rutes senderistes ideals per a descobrir aquest Parc Natural de la Pobla de Sant Miquel. La més coneguda és la que ens portarà a la cima del Calderón, encara que els seus 37,3 quilòmetres i l’important desnivell que salva fa que no tot el món estiga preparat per a completar un recorregut que ens costarà passa de les nou hores.
Fixant-nos ara en els llocs més destacats de la Pobla de Sant Miquel, citarem el refugi d’El Pozuelo, El Milano, l’Ermita de San Roque, la font de La Canaleja o els savinars de Las Blancas, una microreserva en la qual trobem savines monumentals que hi porten més de 1.500 anys. També hi ha una gran presència de teixos, pins i coscolles, mentres que entre la fauna trobarem una gran quantitat de rapaces, com les àguiles calçada, marcenca i reial.
Parc Natural de les Gorges del Cabriol
Les Gorges (Las Hoces) són uns cingles espectaculars formats en els meandres del riu Cabriol, unes agulles que s’han creat fruit de l’erosió causada per l’aigua, el vent i el pas dels anys. El lloc on millor s’observen és el tram que va del paratge de Vadocañas al de Villatoya, encara que al llarg del riu trobarem llocs perfectes per a passar el dia, fer excursions pel bosc i descansar després d’una caminada o d’un bany en el riu.
Quant a la flora i la fauna, cal destacar que les Gorges del Cabriol són el bosc de ribera millor conservat de tota la Comunitat, format per xops, salzes, tamarindes, juncs, canyes i senills. En les parets rocoses domina el pi blanc, mentres que en les seues aigües hi ha una important vegetació de ribera. Açò, juntament amb la poca transformació que ha tingut, permet que s’hagen desenrotllat poblacions de llúdria de riu, cranc autòcton o la madrilla del Xúquer.
Parc Natural de Xera – Sot de Xera
No ens movem del tot de la comarca de Requena-Utiel perquè ara visitarem el Parc Natural de Xera – Sot de Xera, que s’estén per prop de 6.500 hectàrees d’aquests dos municipis situats en la comarca de Requena-Utiel i dels Serrans respectivament. En aquest parc natural també ens trobem el Lloc d’interés comunitari (LIC) de la serra d’El Negrete i amb el Parc Geològic de Xera.
Dins del Parc Geològic hi ha un museu, on podrem disfrutar de col·leccions fòssils, roques o minerals tallats amb fotos i làmines que serveixen per a explicar-nos les diferents estructures tectòniques que hi ha a l’exterior. Sobre el terreny podem seguir set rutes diferents, amb els seus corresponents plafons informatius sobre les característiques geològiques del Parc Natural.
Un altre element destacat del Parc de Xera – Sot de Xera són les fonts naturals que trobem al llarg de les múltiples rutes que es poden fer pel parc —moltes d’elles amb propietats medicinals—, i que es combinen amb pins, ginebres, romers i esparts per a oferir-nos un paisatge bucòlic. Tampoc no ens podem perdre els congosts i barrancs pròxims al pantà de Buseo. Per cert, hi ha zones on es permet acampar i parets habilitades per a l’escalada.
Parc Natural del Túria
Segurament estem davant de l’últim pulmó forestal de l’àrea metropolitana de València. Parlem del Parc Natural del Túria, que s’estén al voltant del llit del riu pels termes municipals de Quart de Poblet, Manises, Paterna, Riba-roja, l’Eliana, Vilamarxant, Benaguasil, Llíria i Pedralba. El fet que haja sigut declarat parc natural garanteix la conservació i supervivència d’un oasi verd enmig d’una de les zones més poblades i industrialitzades de la costa valenciana.
El Parc Natural en si comprén el llit i les riberes del riu entre Pedralba i Paterna, on la plana al·luvial del Túria connecta amb els últims contraforts del Sistema Ibèric en la nostra província. A un costat i a l’altre del riu ens trobem amb ondulacions suaus que constantment es veuen travessades pels barrancs que porten l’aigua al riu.
Aquesta combinació geogràfica fa que al llarg del parc trobem paisatges que van des de l’horta tradicional valenciana fins als típics boscs mediterranis de pineda i matoll, sempre acompanyats d’una fauna molt diversa. així mateix, no podem passar per alt les restes que van deixar les civilitzacions que ocuparen la ribera del Túria abans que nosaltres. Com a millor exponent en tenim el Poblat de la Lloma de Betxí, que data de l’Edat del Bronze, a més de represes, assuts i aqüeductes.
Parc Natural de la Serra de la Calderona
Continuem el nostre recorregut a molt pocs quilòmetres del Parc Natural del Túria, on el Parc Natural de la Serra de la Calderona constitueix la separació natural entre la conca fluvial del riu Palància, al nord, i la del Túria i el Carraixet, al sud. Igual que en l’anterior, ens trobem amb un parc de relleu abrupte, poblat principalment per pinedes, encara que també hi trobem zones amb una gran presència de suredes.
La Calderona és un dels llocs preferits de molts valencians per a practicar el senderisme, una preferència justificada per la seua proximitat a la capital, pels seus paisatges i per les magnífiques vistes que tenim des d’alguns dels seus punts més destacats. Segurament, el més emblemàtic de tots siga el Garbí, que es corona a 601 metres d’altitud, i des del qual es dominen les comarques de l’Horta, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre. Fins a ell arribem per Serra, Nàquera o Segart. D’altra banda, des d’Olocau o des de Gàtova podrem pujar al Gorgo (907 m), que és el sostre del parc.
L’oferta d’excursions per la Calderona és enorme, com demostra l’extensa xarxa de sendes de xicotet recorregut, a la qual se suma el tram del GR-10 que creua el parc natural. A més, diverses comunitats religioses van triar la tranquil·litat que en aquests paratges proporciona la naturalesa per a fundar els seus monestirs, com el convent franciscà de Sant Esperit (Gilet), la Cartoixa de la Vall de Crist, a Altura, o la de Portaceli, a Serra.
Parc Natural de l’Albufera
Potser siga el més conegut de tots els parcs naturals de la província, pel fet que part del seu territori pertany a la ciutat de València. A més, l’Albufera és el llac d’aigua dolça més gran de la Península Ibèrica a pesar de la superfície que ha perdut en les últimes dècades. L’aigua arriba fins allí procedent de barrancs i séquies, i només un xicotet cordó dunar separa aquest llac del Mediterrani.
De fet, un dels atractius de l’Albufera són les seues platges, molt diferents i prou més verges del que solem trobar a València. La del Saler o la del Recatí en són alguns dels millors exemples. Un altre element molt característic de l’Albufera és la restinga, aqueixes zones de pi blanc amb un ric sotabosc i que trobem, per exemple, a la Devesa del Saler. I al costat de la restinga, els camps d’arròs que utilitzen l’aigua de l’Albufera per al reg.
Al llarg de l’any, es duen a terme diverses activitats de tot tipus en aquest llac, ja siguen industrials, turístiques, agràries o lúdiques. Nosaltres hi podem passejar amb barca i aprendre sobre la flora i la fauna de l’Albufera, i, si sou aficionats a la fotografia, no vos podeu perdre l’alba i el capvespre que cada dia ens brinda el llac.
Parc Natural de la Marjal de Pego i Oliva
Acabem en un dels últims pobles de la província de València, Oliva, que comparteix la denominació de la marjal amb Pego, ja a la província d’Alacant. Igual que en l’Albufera, l’arròs és un dels grans protagonistes de la marjal: un paisatge característicament valencià que consisteix en zones humides i terrenys pantanosos coberts de vegetació dedicats al cultiu d’aquest cereal bàsic.
Les similituds amb l’Albufera són tals que fins i tot en el passat aquesta marjal també va ser un llac, encara que amb el pas dels segles s’ha transformat en una sèrie de basses d’aigua neta, inundades quasi tot l’any, prop de les quals hi ha grans canyars on podem veure espècies com el piloter (o arpella) i el boix (o ànec cap-roig). Una restinga i una sèrie de sistemes dunars la separaven del mar.
L’aigua que arriba a la marjal de Pego-Oliva procedeix de les serres pròximes de Mostalla, Segària i Migdia. A més, l’home ha creat un sistema de séquies i canals que ha permés l’arribada d’espècies com el samaruc o el llopet comú. Les seues 1.250 hectàrees també són parada obligada cada primavera per a milers d’aus que tornen al nord d’Europa després de passar l’hivern a Àfrica o al sud d’Espanya.
Parc Natural de la Serra de Mariola
Igual que la Marjal de Pego Oliva, el Parc Natural de la Serra de Mariola està dividit entre València i Alacant, el municipi de Bocairent (a la Vall d’Albaida) té part del seu terme municipal inclòs en aquest parc. Històricament, aquest va estar lligat a València, ja que trobem caves com la Cava Gran, la de Don Miquel, la del Buitre o la de l’Habitació, on s’emmagatzemava neu que més tard es consumia a la Costera o a la Ribera.
Hi ha unes quantes sendes senyalitzades de xicotet recorregut (PR), a més del GR-7, que ens portaran per aquestes neveres naturals. Es tracta d’un parc molt extens i situat a gran altitud (el seu sostre, el Montcabrer, Agres, es corona a 1.390 metres), per la qual cosa hi ha una gran diversitat de paisatges, encara que els boscos de pi hi són majoritaris. Hi ha dos refugis de muntanya en què podem descansar durant el nostre recorregut.
Al llarg de tot l’any, s’organitzen visites guiades als distints parcs naturals. Per a informar-se sobre la pròxima activitat només heu de consultar la web de Parcs Naturals.
