Select Page

Algímia D´Alfara

Les primeres evidències en quant a l’existència de nuclis de població a l’actual terme municipal d’Algímia provenen d’època romana. S’ha de tenir en compte la proximitat a la nostra localitat de Saguntum (actual Sagunt), una de les ciutats més importants de la Hispània romana. En les àrees rurals al voltant dels nuclis de població importants solien haver poblaments menors dedicats a l’abastiment d’aquests. En el cas d’Algímia ho demostren les troballes properes a la Font del Comte, entre les que destaca una peça de molí, actualment situada al Parc Botànic Cavanilles.

Existeixen evidències de l’existència d’una vil·la tardorromana (segles IV i V), encara que, aquesta, va continuar habitada probablement en època visigòtica (degut a la ruralització que esdevingué en els antics territoris de l’Imperi Romà) i inclús musulmana, ja que s’han trobat a les immediacions d’aquest paratge restes de ceràmica d’aquesta època. A més, també destaca la bassa circular d’època musulmana situada junt a, la Font del Comte, que servia per a aprofitar la seua aigua per al regadiu en aquesta època.

Precisament és en aquest període, durant el qual la península estava dominada pels musulmans, en el que es pensa que aparegué el nucli de població que actualment és Algímia. El propi nom del poble té un clar origen musulmà: “Al-gimios”, que podríem traduir com “la reunió”.

En un document en el qual es reflecteix un litigi entre Torrox (Torres Torres) i Càrcer per problemes amb l’aigua de reg, i que data aproximadament de l’any 1200, ja s’esmenten dues alqueries al nord de Torrox, que són, amb tota seguretat, Algímia i Alfara. Ja des de l’inici del seu poblament destaca l’activitat agrícola com a font fonamental d’ingressos i que es reproduirà a través dels segles.

Amb la conquesta cristiana i la creació de la Baronia de Torres Torres per part de Jaume I ja és clara l’existència d’Algímia, encara que no apareix cap menció del seu nom a documents oficials (que es coneguen) fins al segle XIV.

Durant segles Algímia va pertànyer a la Baronia de Torres Torres, sent les famílies Bellpuig (1271-1360) i Vallterra (1445-1760) les que més temps ostentaren aquest poder, encara que hi hagueren altres.L’any 1574, Algímia es va convertir en parròquia independent, annexa a la de Torres Torres.

Tot i estar dominada per un senyor cristià, Algímia estigué poblada per mudèjars (musulmans en territori cristià) i per moriscos (conversos al cristianisme després de la conversió decretada l’any 1525). Encara que es va produir aquesta conversió, es pensa que moltes persones continuaren practicant l’Islam en la clandestinitat.

L’any 1609, baix el regnat de Felip III d’Àustria, es va decretar l’expulsió dels moriscos. El Regne de València fou el més afectat, ja que va perdre un terç de la seua població, que era la que conreava els camps i sostenia el teixit productiu majoritàriament. Es va produir, per tant, al segle XVII un estancament en la producció agrària, especialment greu si tenim en compte que aquest segle estigué caracteritzat per les successives cisis econòmiques i per les guerres en que es va veure implicada la Monarquia Hispànica.

Algímia també va patir eixe decaïment agrícola i demogràfic, ja que la pràctica totalitat dels seus habitants abandonaren els seus habitatges. No serà fins al segle XVIII quan es recuperen els valors d’abans de l’expulsió. Tot i això, no es pensa que la nostra població estiguera despoblada durant molt de temps, ja que als arxius parroquials consten a l’any 1610 (el següent a l’expulsió) tretze batejos. Aquest fet indica que veïns cristians de Torres Torres poblaren Algímia i Alfara abans que es signara la Carta de Poblament.

El dia 18 de Juliol de 1611, després de dures negociacions i intents fallits per part del baró, els nous pobladors d’Algímia signaren amb Miquel de Vallterra l’esmentada Carta, que establia les condicions baix les quals els habitants nouvinguts a Algímia havien de viure: les propietats que conrearien, els impostos que haurien de pagar al senyor,… Van ser al voltant de vuitanta famílies que, a poc a poc, revitalitzaren l’activitat després de l’expulsió. L’any 2011, en el quart centenari, es va commemorar aquest fet amb diversos actes culturals i l’edició d’un llibre sobre les famílies d’Algímia.

El segle XVIII va començar amb la Guerra de Successió, al haver mort Carles II d’Àustria sense descendència. La guerra va afectar a la demografia i a l’economia d’Algímia, ja que el Regne de València va ser un dels territoris més afectats per la mateixa. Durant la guerra, el baró de Torres Torres, Pedro Vallterra, es va declarar partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria; és a dir, del bàdol “maulet” que estava enfrontat als “botiflers” (partidaris dels Borbons). La guerra, la derrota dels maulets i l’existència de nous impostos amb l’arribada de la nova dinastia, com “l’alcabala”, determinaren una època de penúria en el primer terç del segle. De fet, la construcció de l’ermita d’Algímia (un edifici amb dimensions reduïdes) es va prolongar des de 1708 fins 1713, degut a les penúries econòmiques que es travessaven i que impedien el finançament de la construcció.

Superada aquesta època, començà una etapa de creixement (amb alts i baixos) per a la nostra població. Arribà l’etapa de la Il·lustració, que va influir de manera molt important a Algímia. Ho demostra la fisonomia dels carrers de la població construïts a partir d’aquest moment: rectes, seguint un tipus de plànol ortogonal. També la restauració neoclàssica de l’església que data d’aquesta època. I l’arribada d’un mestre laic a la població, fet que indica l’alt grau de secularització existent, seguint els preceptes de la il·lustració. Ramon Senderes va ser el nou mestre en una època en que l’ensenyament es solia confiar a religiosos, com es demostra als pobles colindants.

L’estudiós valencià Antoni Josep Cavanilles també va visitar Algímia a finals del segle XVIII i aquestes són les paraules que deixà reflectides sobre la nostra població a la seua obra:

“No es crecido el término, pero tan delicioso y fértil, que en nada cede al más distinguido del reino: el secano parece un bosque de algarrobos, olivos y viñas. Hay 2.084 hanegadas de huerta, tan superior, que sin abonos y sólo con los riegos ordinarios dan un cahiz de trigo cada una, cuya cantidad aumenta en la proporción del estiércol que reciben los campos. Dan éstos dos cosechas principales al año que son trigo y maíz; además la seda y varias frutas, cuyos árboles ocupan los perímetros de los campos (…).

Los labradores de la Baronía cultivan con conocimiento los algarrobos y en todos ponen un injerto macho para asegurar la fecundación y el fruto. No sucede lo mismo en los olivos, cargados de leña inútil, y con mil obstáculos que impiden la entrada del sol y el aire.

Se cogen en la Baronía 1.000 cahices de trigo, 700 de maíz, 1.600 libras de seda, 3.000 arrobas de aceite, 50.000 de algarrobas, 8.000 de higos y 18.000 cántaros de vino: dejo aparte la alfalfa, legumbres, fruta y hortaliza.”

El segle XIX va estar marcat per la inestabilitat política. Va començar amb la guerra del francès (1808-1813). El rector d’Algímia Vicent Soler, al seu testament, deixà diners “para las viudas cuyos maridos han muerto en la guerra de la independencia”. Les guerres carlines també afectaran durant el segle la vida quotidiana de la població.

L’augment de la població i de les activitats comercials pogueren causar l’aparició de la Fira de Santa Llúcia al segle XIX. El primer lloc on es va establir va ser al “ventorrillo”, on les parades que venien de la fira de Sogorb pel camí de Terol, es detenien uns dies abans de Nadal per a vendre el seus productes.

Durant aquest segle també s’arribà a acords amb les localitats limítrofes per tal de delimitar els termes municipals i establir l’amollonament. El 1848 es va produir amb Alfara i Torres Torres, el 1890 amb Sagunt i, ja en segle XX, els anys 1905 i 1906 amb Sogorb.

L’amollonament amb Sogorb va ser el més polèmic per l’existència en el límit dels termes de les dues poblacions de la Font del Comte. L’Ajuntament d’Algímia, presidit a l’època per Benjamín Mestre, va lluitar per tal que la font quedara al terme d’Algímia i es va construir un molló dalt de la font, però Sogorb no ho va permetre. Finalment, la situació es va resoldre quan els consistoris acordaren que l’aigua de la font seria per a Algímia, però la font quedaria al terme de Sogorb. A més, l’Ajuntament d’Algímia construiria un abeurador a la font (que encara es conserva) per als ramats de Sogorb.

Un any després, al 1907, el 13 de juliol, l’aigua de la Font del Comte arribà al nucli urbà d’Algímia després d’un gran esforç de la població per tal de conduir aigua potable al poble. La primera de les fonts que es va construir va ser la de la Plaça del Forn, que encara es conserva. Aquest esdeveniment va ser motiu de celebració a la població i, fins i tot, es van encunyar monedes commemoratives. Al 2007, l’Ajuntament d’Algímia va commemorar el centenari de l’arribada de l’aigua de la Font del Comte amb exposicions, excursions al paratge, l’edició d’un llibre sobre la font i, també, l’encunyament d’una moneda commemorativa, tal i com es va fer en aquell moment.

Gastronomia:

La paella és el plat protagonista en aquesta població, encara que en època de festes es cuinen les tradicionals calderes.
En els forns podem trobar, sobretot quan se celebren les festes patronals, les coques amb sardines, els pastissets de tomaca, els panquemaos (tonyes), i una gran varietat de coques en llanda, tant dolces com salades.

Interés turístic:

En plena Serra Calderona es troba el brollador de “La Font del Comte”. “La Font del “Conde” es el enclavament natural on naix l’aigua potable del qual s’abastix la població. Es el brollador que des de fa moltes dècades abastix a la nostra localitat d’aigua potable. Dins de la població podem trobar cinc fonts que s’abastixen d’este brollador.
Deu el seu nom al passat feudal, encara que les restes d’una vila tardorromana en les voltants fa suposar que la seua existència puga retrotraure’s als segles IV o V. En tot cas, ha aparegut molta ceràmica musulmana pels contornejada. Recuperat l’entorn per l’ajuntament en els últims anys, s’està desenvolupant una política d’arbratge amb espècies autòctones i rehabilitant les estructures d’hàbitat i reg tradicionals (refugis, basses…). Pròxima a Peña Blanca i al paratge de la Mina, des d’on es veu el mar, una pista forestal passa pròxima, permetent tota sort d’activitats a l’aire lliure (senderisme, acampada…). El 13 de juliol de 1907 s’inaugura la canalització de l’aigua d’esta font fins la població, és per eixe motiu que en 2007 es celebrà el primer centenari on l’Ajuntament d’Algímia va promoure tota una sèrie d’actes conmemoratius.

VIA VERDA ULLS NEGRES

Les vies verdes, nascudes de la recuperació d’antics traçats ferroviaris, garantixen l’accessibilitat i universalitat d’usuaris, sense limitacions d’edat o capacitat física, unit a la seguretat que proporciona un recorregut absent de vehicles. Constituïxen, per tant, un instrument ideal per a promoure en la nostra societat una nova cultura de l’oci i de l’esport de l’aire lliure. Al llarg dels 160Km de la Via Verda d’Ulls Negres, en direcció perpendicular al Mediterrani i a la recerca de terres aragoneses mentres es va pujant en altitud, l’usuari pot observar els canvis que al seu voltant li mostra l’entorn natural i rural que rodeja el traçat. Transcorre per el traçat de l’antic ferrocarril miner de Sierra Menera, dividida en dos trams es la Via Verda més llarga d’Espanya.

Les terres encara cultivades oferixen vistes canviants segons s’ascendix, des dels camps de tarongers de la nostra localitat, passant per oliveres, ametlers i garroferes, fins als pastos i cereals de les planures de Barraques. La vegetació silvestre també canvia de manera radical, des de les zones de pi blanc, llentiscles i la resta de vegetació mediterrània, fins a les masses d’alzines, roures xicotets, savines i pinassa pròpies de climes més continentals.

El discórrer de la via per zones obertes, trinxeres, túnels i viaductes, unit a este mosaic de terres cultivades, camps assilvestrats, masses forestals i erms, proporciona a l’usuari un entorn natural inmillorable per al coneixement i gaudir de la naturalesa i el medi rural.

L’entorn del traçat, sumat a l’adequació del ferm i drenatge, il·luminació dels túnels, protecció de les zones més perilloses amb baranes, tancament a l’accés de vehicles, àrees de descans cada 6 Km, reforestació del traçat i una completa senyalització d’informació i de seguretat, fa de la Via Verda d’Ulls Negres un recorregut per les comarques del Camp de Morvedre i Alt Paláncia massa bonic per a desconéixer-ho. Esta actuació va ser realitzada per la Conselleria d’Obres Publiques, Urbanisme i Transports entre abril del 2001 i maig del 2002.

Festes:

La Festa de la Mare de Déu dels Desemparats, tradicionalment, s’havia celebrat el segon diumenge de maig, però des de fa uns anys s’ha traslladat al primer diumenge d’Agost, coincidint amb les millors condicions climàtiques i amb la major afluència de visitants a la localitat. Algímia també celebra festa a Santa Úrsula, que és la patrona de les xiques fadrines. Tradicionalment es feia el 21 d’octubre, però actualment s’ha trasdallat també a agost, el dia següent de la festa de la Mare de Déu dels Desemparats.
Dintre de les activitats de les festes patronals caldria destacar la Nit del Play-Back, que organitzat per la gent d’Algímia s’ha consolidat com a un dels espectacles mes caracteristics de les festes. També es realitzen entre altres: Festival de Bandes de Música, Corre Focs, Balls amb orquestres, activitats esportives i infantils… i una gran varietat d’actes tant per a majors com per a xiquets. No podriem oblidar-se de la Setmana Taurina, la qual porta al nostre poble gran quantitat de seguidors de la festa del bous.

Compta amb una gran tradició el porrat que té lloc en desembre, es realitza el diumenge després de la festivitat de santa Llúcia (13 de desembre) i es conegut com la Fira de Santa Llúcia.

En Abril es celebra un dia dedicat a Sant Vicent Ferrer, patro d’Algímia, en el qual, i segons la tradició, es fa “l’Entrà de Sant Vicent” des de l’horta.

FESTES OBLIDADES:

Per diverses circunstancies sempre queden oblidades algunes festes que tenien gran tradició a les poblacións, este es tambe el cas del nostre poble i fem açi un xicotet recordatori.

SANT VICENT: Actualment no es fa cap celebració especial a Algímia el dia de la festivitat de sant Vicent Ferrer, a banda, és clar, de la missa i la entrá del sant per l’horta. En canvi, antigament, i d’això deu fer quasi un segle, s’acostumava a fer una processó pels carrers de la localitat, el centre del qual era un veí del poble vestit de sant Vicent Ferrer. Situat en una gaveta, que devia imitar el púlpit, era portat fins a la plaça del Palillo. Ja en la plaça, un altre vei li exposava la necessitat d’aigua que tenien els camps i li suplicava que fes un miracle que portàs la tan desitjada pluja: “Este sant Vicent tan abraguerat, a vore si fa un miracle perquè ploga”. Immediatament, davant l’expectació popular, des de dalt de les teulades uns altres veïns, tiraven aigua amb arruixadors.

ELS INOCENTS: Un altra celebració antiga, ja desapareguda, tenia lloc el dia dels Innocents, quan alguns veïns ixien pel poble fent pagar a tots una multa d’una aguileta (cinc cèntims).

SALPASSA: El dimecres sant era “el dia de la Salpassa”. Es commemorava amb la bendició de les cases per part del rector i l’intercanvi de sal amb els veïns (la sal beneïda es canviava per la sal sense beneir). Els veïns obsequiaven el capellà a canvi amb ous o diners. Al mateix temps, els xiquets del poble anaven per tots els carrers amb maces, anunciant l’arribada del capellà, cantant diverses coples i pegant maçades contra parets, voreres i portes.

Antoni Ferrer Perales, que va ser rector d’Algímia quan encara es celebrava la Salpassa, ho conta de la següent manera: “Al Dimecres Sant el senyor rector eixia, revestit de capa morada, a beneir les cases; mentres, els xiquets atronaven l’aire a cops de maces de fusta fetes a posta per a l’ocasió: ho colpejaven tot: rastells, voreres, portes i parets… Mentre, les ames de casa aguardaven al dintell, les portes obertes i una tauleta a l’entrada amb sal i aigua. Quan passava el rector els donava a besar la creu i mesclava aigua i sal beneïdes amb les que hi havia a les taules; les dones li donaven o diners o ous: un parell, o mitja dotzena, segons la seua categoria econòmica” (1979:18).

Per a l’ocassió s’entonaven versets com aquests:

!Ous ací, ous allà,
bastonades al capellà.
Ous a la finestra,
bastonades a la tia mestra.
Ous a la pallissa,
bastonades a la tia Uisa.
Ous al ponedor,
bastonades al rector
Ous en el Picaio,
bastonades al tio Caio”.

Tourist Info Sagunt
Plaza Cronista Chabret.
46500
Tel: 962655859
Email: sagunto@touristinfo.net
Web: www.saguntoturismo.com
Horario:
De Dilluns a Divendres, de 09.00 a 14.30 h. i de 16.00 a 18.30 h. Dissabte i Diumenge, de 09.00 a 14.00 h.