Algímia D´Alfara

Les primeres evidències en quant a l’existència de nuclis de població a l’actual terme municipal d’Algímia provenen d’època romana. S’ha de tenir en compte la proximitat a la nostra localitat de Saguntum (actual Sagunt), una de les ciutats més importants de la Hispània romana. En les àrees rurals al voltant dels nuclis de població importants solien haver poblaments menors dedicats a l’abastiment d’aquests. En el cas d’Algímia ho demostren les troballes properes a la Font del Comte, entre les que destaca una peça de molí, actualment situada al Parc Botànic Cavanilles.

Existeixen evidències de l’existència d’una vil·la tardorromana (segles IV i V), encara que, aquesta, va continuar habitada probablement en època visigòtica (degut a la ruralització que esdevingué en els antics territoris de l’Imperi Romà) i inclús musulmana, ja que s’han trobat a les immediacions d’aquest paratge restes de ceràmica d’aquesta època. A més, també destaca la bassa circular d’època musulmana situada junt a, la Font del Comte, que servia per a aprofitar la seua aigua per al regadiu en aquesta època.

Precisament és en aquest període, durant el qual la península estava dominada pels musulmans, en el que es pensa que aparegué el nucli de població que actualment és Algímia. El propi nom del poble té un clar origen musulmà: “Al-gimios”, que podríem traduir com “la reunió”.

En un document en el qual es reflecteix un litigi entre Torrox (Torres Torres) i Càrcer per problemes amb l’aigua de reg, i que data aproximadament de l’any 1200, ja s’esmenten dues alqueries al nord de Torrox, que són, amb tota seguretat, Algímia i Alfara. Ja des de l’inici del seu poblament destaca l’activitat agrícola com a font fonamental d’ingressos i que es reproduirà a través dels segles.

Amb la conquesta cristiana i la creació de la Baronia de Torres Torres per part de Jaume I ja és clara l’existència d’Algímia, encara que no apareix cap menció del seu nom a documents oficials (que es coneguen) fins al segle XIV.

Durant segles Algímia va pertànyer a la Baronia de Torres Torres, sent les famílies Bellpuig (1271-1360) i Vallterra (1445-1760) les que més temps ostentaren aquest poder, encara que hi hagueren altres.L’any 1574, Algímia es va convertir en parròquia independent, annexa a la de Torres Torres.

Tot i estar dominada per un senyor cristià, Algímia estigué poblada per mudèjars (musulmans en territori cristià) i per moriscos (conversos al cristianisme després de la conversió decretada l’any 1525). Encara que es va produir aquesta conversió, es pensa que moltes persones continuaren practicant l’Islam en la clandestinitat.

L’any 1609, baix el regnat de Felip III d’Àustria, es va decretar l’expulsió dels moriscos. El Regne de València fou el més afectat, ja que va perdre un terç de la seua població, que era la que conreava els camps i sostenia el teixit productiu majoritàriament. Es va produir, per tant, al segle XVII un estancament en la producció agrària, especialment greu si tenim en compte que aquest segle estigué caracteritzat per les successives cisis econòmiques i per les guerres en que es va veure implicada la Monarquia Hispànica.

Algímia també va patir eixe decaïment agrícola i demogràfic, ja que la pràctica totalitat dels seus habitants abandonaren els seus habitatges. No serà fins al segle XVIII quan es recuperen els valors d’abans de l’expulsió. Tot i això, no es pensa que la nostra població estiguera despoblada durant molt de temps, ja que als arxius parroquials consten a l’any 1610 (el següent a l’expulsió) tretze batejos. Aquest fet indica que veïns cristians de Torres Torres poblaren Algímia i Alfara abans que es signara la Carta de Poblament.

El dia 18 de Juliol de 1611, després de dures negociacions i intents fallits per part del baró, els nous pobladors d’Algímia signaren amb Miquel de Vallterra l’esmentada Carta, que establia les condicions baix les quals els habitants nouvinguts a Algímia havien de viure: les propietats que conrearien, els impostos que haurien de pagar al senyor,… Van ser al voltant de vuitanta famílies que, a poc a poc, revitalitzaren l’activitat després de l’expulsió. L’any 2011, en el quart centenari, es va commemorar aquest fet amb diversos actes culturals i l’edició d’un llibre sobre les famílies d’Algímia.

El segle XVIII va començar amb la Guerra de Successió, al haver mort Carles II d’Àustria sense descendència. La guerra va afectar a la demografia i a l’economia d’Algímia, ja que el Regne de València va ser un dels territoris més afectats per la mateixa. Durant la guerra, el baró de Torres Torres, Pedro Vallterra, es va declarar partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria; és a dir, del bàdol “maulet” que estava enfrontat als “botiflers” (partidaris dels Borbons). La guerra, la derrota dels maulets i l’existència de nous impostos amb l’arribada de la nova dinastia, com “l’alcabala”, determinaren una època de penúria en el primer terç del segle. De fet, la construcció de l’ermita d’Algímia (un edifici amb dimensions reduïdes) es va prolongar des de 1708 fins 1713, degut a les penúries econòmiques que es travessaven i que impedien el finançament de la construcció.

Superada aquesta època, començà una etapa de creixement (amb alts i baixos) per a la nostra població. Arribà l’etapa de la Il·lustració, que va influir de manera molt important a Algímia. Ho demostra la fisonomia dels carrers de la població construïts a partir d’aquest moment: rectes, seguint un tipus de plànol ortogonal. També la restauració neoclàssica de l’església que data d’aquesta època. I l’arribada d’un mestre laic a la població, fet que indica l’alt grau de secularització existent, seguint els preceptes de la il·lustració. Ramon Senderes va ser el nou mestre en una època en que l’ensenyament es solia confiar a religiosos, com es demostra als pobles colindants.

L’estudiós valencià Antoni Josep Cavanilles també va visitar Algímia a finals del segle XVIII i aquestes són les paraules que deixà reflectides sobre la nostra població a la seua obra:

“No es crecido el término, pero tan delicioso y fértil, que en nada cede al más distinguido del reino: el secano parece un bosque de algarrobos, olivos y viñas. Hay 2.084 hanegadas de huerta, tan superior, que sin abonos y sólo con los riegos ordinarios dan un cahiz de trigo cada una, cuya cantidad aumenta en la proporción del estiércol que reciben los campos. Dan éstos dos cosechas principales al año que son trigo y maíz; además la seda y varias frutas, cuyos árboles ocupan los perímetros de los campos (…).

Los labradores de la Baronía cultivan con conocimiento los algarrobos y en todos ponen un injerto macho para asegurar la fecundación y el fruto. No sucede lo mismo en los olivos, cargados de leña inútil, y con mil obstáculos que impiden la entrada del sol y el aire.

Se cogen en la Baronía 1.000 cahices de trigo, 700 de maíz, 1.600 libras de seda, 3.000 arrobas de aceite, 50.000 de algarrobas, 8.000 de higos y 18.000 cántaros de vino: dejo aparte la alfalfa, legumbres, fruta y hortaliza.”

El segle XIX va estar marcat per la inestabilitat política. Va començar amb la guerra del francès (1808-1813). El rector d’Algímia Vicent Soler, al seu testament, deixà diners “para las viudas cuyos maridos han muerto en la guerra de la independencia”. Les guerres carlines també afectaran durant el segle la vida quotidiana de la població.

L’augment de la població i de les activitats comercials pogueren causar l’aparició de la Fira de Santa Llúcia al segle XIX. El primer lloc on es va establir va ser al “ventorrillo”, on les parades que venien de la fira de Sogorb pel camí de Terol, es detenien uns dies abans de Nadal per a vendre el seus productes.

Durant aquest segle també s’arribà a acords amb les localitats limítrofes per tal de delimitar els termes municipals i establir l’amollonament. El 1848 es va produir amb Alfara i Torres Torres, el 1890 amb Sagunt i, ja en segle XX, els anys 1905 i 1906 amb Sogorb.

L’amollonament amb Sogorb va ser el més polèmic per l’existència en el límit dels termes de les dues poblacions de la Font del Comte. L’Ajuntament d’Algímia, presidit a l’època per Benjamín Mestre, va lluitar per tal que la font quedara al terme d’Algímia i es va construir un molló dalt de la font, però Sogorb no ho va permetre. Finalment, la situació es va resoldre quan els consistoris acordaren que l’aigua de la font seria per a Algímia, però la font quedaria al terme de Sogorb. A més, l’Ajuntament d’Algímia construiria un abeurador a la font (que encara es conserva) per als ramats de Sogorb.

Un any després, al 1907, el 13 de juliol, l’aigua de la Font del Comte arribà al nucli urbà d’Algímia després d’un gran esforç de la població per tal de conduir aigua potable al poble. La primera de les fonts que es va construir va ser la de la Plaça del Forn, que encara es conserva. Aquest esdeveniment va ser motiu de celebració a la població i, fins i tot, es van encunyar monedes commemoratives. Al 2007, l’Ajuntament d’Algímia va commemorar el centenari de l’arribada de l’aigua de la Font del Comte amb exposicions, excursions al paratge, l’edició d’un llibre sobre la font i, també, l’encunyament d’una moneda commemorativa, tal i com es va fer en aquell moment.